Adéu Barcelona:

No m’agrada despedir-me ràpid i amb presses, però per molts motius ho he de fer. És trist, ho sé, i per això espero tornar quan pugui per realment acomiadar-me com cal.

Porto uns dies rumiant... Perquè sí? O perquè no? El que he arribat a entendre després de tant rumiar-ho és que aquí, a casa meva, estava estancat. He viscut milers, milions de vivències, les quals sempre m’han aportat alguna cosa per créixer. No sé dir si han estat més de bones o de dolentes, sobretot pel fet que les coses no es classifiquen així. La vida no pot ser un camí recte en el qual només has de seguir el trajecte. La vida es un arbre, que neix del terra, amb unes arrels, una família, i que va creixent, per moltes parts, moltes vivències, possibilitats...Tot té un sentit per nosaltres i vulguem o no ens afecta de manera més o menys directa, però ho fa.

El cas és que en aquest punt de la meva vida la meva situació no m’aportava l’impuls necessari per fer un canvi. Necessitava fer alguna cosa radical fins a cert punt per poder tirar endavant. Alguns li diuen “un gran pas”, altres “una nova aventura” però al final és el mateix. Em trobo insatisfet amb mi mateix, amb el que aporto a la societat, al món, i crec que de sobte ha aparegut una possible branca que em pot donar allò que busco. Aquesta branca trigarà en créixer, ho sé, i l’hauré de regar molt; però és una oportunitat i no la vull deixar passar. Deixo la meva vida enrere, és cert, un gran esforç que veig necessari, pel fet que tothom haurà de fer-lo, les coses no es poden quedar com estan per sempre. Les coses es viuen, poden ser genials o no tant, però han d’anar passant.

I ara és quan em pregunto: però perquè voles lluny? perquè a Madrid? Doncs per contestar això he de contextualitzar una mica la situació:

Sóc fill de mare madrilenya i pare català (no sé si tenen aquests sentiments nacionalistes però van néixer allà). He viscut a Catalunya i Andalusia. La meva àvia era d’Almeria, el meu avi de Barcelona, l’altre d’Osca i la meva àvia materna de Madrid amb arrels Asturianes. Els meus avis tenen casa a Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó i Madrid. També tinc família a Galícia i el País Basc. Cada estiu des de que sóc conscient dono la volta Espanya passant per molts d’aquests llocs. La veritat és que aquells on mes hi estic són com una segona casa per mi. Tots tenen aspectes que m’apassionen, que em fan feliç, i també coses que detesto o m’avergonyen. Però això també em passa a la meva pròpia casa. La qüestió és que em quedo amb les coses bones i dignes de recordar de tots aquests llocs perquè és el que em fa estimar-los. I són molt diferents, tots entre ells. És cert que n’hi ha uns que tenen més coses en comú que d’altres, però tots són diferents. La diferència no implica una incompatibilitat, això és el que vull argumentar. El sentit de pàtria que tenen uns de la seva nació/terra/regió és, segons el meu punt de vista una mica exagerat. La meva segona casa d’Extremadura és el Pantano de Gabriel y Galán, no tota Extremadura, o tota Espanya. El mateix em passa a Catalunya, em sento a casa quan estic a Sant Cugat, concretament a casa meva amb els meus amics i família. Em sento a casa a Barcelona a casa de les meves cosines i de la meva àvia, dels llocs que conec. Això no vol dir que la resta de llocs no em signifiquin res, el que significa és que no ells conec, i que possiblement amb el temps ho faré i, si m’agraden, també m’hi sentiré com a casa. El que vull dir és que les fronteres són causa de la generalització, un dels grans problemes de la humanitat. Ens agrada allò que ens aporta coses interessants, experiències que volem recordar. Quan sento: visca Espanya! o Visca Catalunya!, em plantejo: realment coneixes tota Catalunya o Espanya i t’agrada tot el que hi ha? O realment el que vols dir és visca totes les coses que m’agraden d’aquest lloc o de l’altre. Perquè és molt diferent. És molt difícil apreciar totes les coses que hi ha dins una regió: opinions, cultura, paisatges... Tothom té un esperit crític i hi ha coses que li agraden i coses que no. El que no vol dir que haguem d’eliminar la diversitat, perquè com sempre es diu, el ser diferent és bonic i a més molt útil. Avui mateix he passat per València i realment és un lloc que no conec casi, i ho sento pels espanyols i pels catalans, però jo no em sento a casa (també ho sento pels Valencians). 

El que vull dir amb tot això és que per mi els nacionalismes són coses del passat, que per una banda poden unir a molta gent, però per l’altra creen conflicte en la diferència, quan el que hem de valorar és que tots som diferents, i ens sentirem més pròxims a uns pensaments, però no cal ser de Catalunya per pensar en idees semblants, que és el que en part ens ha d’unir.. Ara, no dic que gent amb idees diferents no es puguin unir tampoc, però és cert que depèn de la llunyania de les idees es pot provocar una escissió. Però això ja ho sabem tots, no estic descobrint res.

Me’n vaig a Madrid perquè en part és casa meva, perquè les diferències que veig no guanyen a les similituds, o aspectes que m’agraden i em fan feliç. Perquè sé que aquí i allà hi ha gent que pensa i que no pensa com jo. I m’és igual, vull gaudir de la vida nois, vull volar. No vull fer d’això un discurs perfecte, només és expressar els meus sentiments.

*A ver si quan torni a Barna puc veureus a tots, perquè d’això no renego, sóc d’allà on em sento a casa.
**Està clar que tot això és una chorrada.
***No vull canviar el vostre punt de vista, només que llegiu la meva opinió, respecto totes les altres però aquestes son les meves idees.