Metacrítica

Molts cops  em formulo la mateixa pregunta: fins on arriba l’esperit crític? 

He arribat a una conclusió bastant definida: fins a l’autocrítica que no ens pot comprometre davant els altres. Això és molt trist, perquè demostra que l’orgull sempre ha d’anar en primera fila. He de reconèixer que crec que la gent si exerceix una autocrítica, però més aviat interna. Les típiques preguntes que jo em faig sobre la satisfacció vital, la moral, les repercussions de les meves accions... Suposo que tothom es fa aquests tipus de qüestionaments en major o menor mesura. Però em refereixo a idees projectades a la resta de gent. Costa molt, quan es té una posició ben definida, replantejar-se algun aspecte que una altra persona ens recrimina. És com un sentiment d’inseguretat que ens emprenya i l’únic que fa és aferrar-nos encara més en la nostra  idea. No acceptem crítica, o molt poc.

Quan parlo amb amics, familiars, coneguts, parteixo de la idea d’intentar buscar aquell “però”, sóc molt d’aquest tipus de diàleg, anomenem-lo constructiu (o maièutica socràtica per sentir-nos intel·lectuals). És cert que tinc unes idees, més o menys estructurades (reconec que són més aviat protoidees, ja que em queda un llarg camí a  recórrer), però d’una manera o altra intento deixar-les enrere per fer front a un dur esforç de llaurar aquest esperit crític en la  gent. La intenció és només una, posar-me a l’altre banda. Siguin les qüestions que siguin m’agrada ser antagònic. Podeu pensar en un sentit pejoratiu de la paraula, jo no ho entenc així. Jo crec que es tracta de un altre punt de vista tan vàlid com el primer (en molts dels casos).

El que jo defenso és la  idea de que es poden defensar unes idees o unes altres (amb certa lògica), però amb arguments i amb autocrítica. No és tan difícil, partint de la idea que ningú és perfecte. Perquè ho sento per aquells que ho creguin, però no hi ha una veritat universal. No hi ha un món de les idees on tot és ben definit i els conceptes de política, ètica, coneixement universal només  poden ser  d’una manera. Segur que molta gent ara mateix pensarà: això que dius és  obvi. Però crec que no és tan obvi en el cas pràctic, perquè llavors sembla que tot ha de prendre un camí determinat. I això és el que m’entristeix. Després de segles de civilització, milers de  problemes encara es donen avui en dia per aquests motius. Crec que hem de començar a acceptar que aquest món ens ofereix milers de milions de possibilitats i nosaltres en podem triar qualsevol. Però a l’hora de posar-la en pràctica, hem de saber que no tot està tan delimitat com creiem.

Tinc la teoria de que quan estic a Catalunya no sóc independentista, i quan me’n vaig a Madrid sí que ho sóc. Òbviament és una teoria absurda, el que vull exemplificar és que l’únic que faig és contraargumentar les raons de l’altre. Perquè al cap i a la fi és una manera molt útil d’intentar sortir de la caverna.

Amb aquest escrit volia principalment criticar el context polític a dia 26 d’Octubre de 2017.  Ho sento, però l’únic que veig en aquest xoc de trens és inconsciència. Potser més d’una banda que d’una altra, en realitat no tinc ni idea. Però el que és obvi és que l’autocrítica és molt reduïda per no dir ínfima. Des de sempre m’he plantejat aquest aspecte de la política. Les respostes a la meva pregunta solen ser semblants: l’autocrítica comporta feblesa, desgast electoral, ruptura. Potser és  cert, però també crec que és cert que, com he dit abans, és un procés humanitzador, humil i decent ja que accepta la imperfecció, accepta el diàleg i definitivament accepta la democràcia. I aquests han de ser els valors pels quals es mogui un governant.

El maleït diàleg és una bona solució, de les que s’han plantejat crec que la millor. I el diàleg i la política i tot es basa en renunciar a certes coses per accedir a altres. És tan difícil deixar l’orgull enrere? Pot tenir aspectes positius però en aquest cas, parlant a llarg termini no porta enlloc.

La meva conclusió és determinant: nosaltres som a aquest món degut a un seguit de fets molt aleatoris (principalment per l’aparició de la falla del Rift Valley, però això és un altre tema). I hem arribat a construir una civilització amb un pensament molt ampli i divers. Aquest pensament és invenció humana, pot haver estat condicionat pel món en què vivim, però es imaginari. I el que hem d’entendre és que rés és blanc o negre, perquè res és. Tot el coneixement es basa en l’intent d’adaptació i progrés de l’ésser humà. Per tant: opinem, escoltem, reflexionem, dialoguem.

No intentemos poner vallas al campo (al menos más de las que tocan).